L’AERODINÀMICA DELS VEHICLES DE COMPETICIÓ
Treball de recerca
Gota d’aigua com idealització de perfil aerodinàmic
Un dels únics moments on podrem veure un gota d’aigua amb forma de “gota” és en la fracció de segon en que cau la gota, per exemple, d’una aixeta, just quan entra en una desesperada carrera per obtenir una forma més estable energèticament.
L’idea de que una gota d’aigua té forma de “gota” és un error comparable al de imaginar un cor humà amb forma de “cor”. Per més estrany que pugui semblar no, les gotes d’aigua no tenen forma de gota, doncs són líquids i els líquids no tenen cap forma definida, tot i que tendeixen a adquirir forma de esfera quan no hi ha cap força ni envàs que els conté.
A arrel d’aquest “falç mite”, durant molts anys els dissenyadors de marques van donar formes i perfils molt curiosos als seus models per tal de intentar emular les “gotes d’aigua”, deixant en el passat vehicles del més peculiars, amb l’objectiu de buscar la forma aerodinàmica perfecte condicionada simplement per una idea.
V2 Sagitta del 1947 amb increïble CD (0,217)
Baixes pressions com a solució aerodinàmica
Posteriorment als alerons, el següent salt considerable en prestacions va venir de la mà del enginyer Peter Wright pels voltants dels anys 70, el qual va introduir el concepte “efecto suelo” en la Fórmula 1, amb el Lotus 78. Tot i així, el concepte general no era del tot nou, ja que una patent 40 anys anterior (1930) descrivia com un aleró simètric creava un suport aerodinàmic quan aquest estava situat molt a prop del terra, el dissenyador dels vehicles que llavors batien records de velocitat, Sir Malcom Campbell, va trobar una manera bastant curiosa de aconseguir la força desitjada de succió contra l’asfalt. Però no va ser fins que més tard, Jim Hall als anys 70, va mostrar el que es podia aconseguir amb un cotxe que crees baixes pressions en la seva part inferior, parlem del Chaparral 2J. La revolucionaria idea tenia com objectiu enganxar el cotxe a l’asfalt fent que fos molt més estable i ràpid en el pas per corba i Hall ho va aconseguir utilitzant 2 grans turbines mogudes per motors auxiliars que succionaven l’aire de la part inferior del cotxe mentre que uns faldons segellaven els laterals tot permetin la creació de baixes pressions.
Tot i la gran millora en el rendiment del monoplaça que representava aquesta força de succió, complicacions amb el reglament van fer que aquesta pas endavant no evolucionés per aquest camí, però va seguir quan es van adonar que aquesta força podia aconseguir-se utilitzant únicament la velocitat del vehicle, donant una forma especial al fons de la carrosseria. En poques paraules, tota l’estructura central del monoplaça es va convertir en una ala invertida que generava baixes pressions en una àrea molt gran. Això va permetre la experimentació d’uns nivells de suport aerodinàmic no coneguts fins al moment.
Fig. 5.3 – Chaparral 2J 1970
